Lirisme amb arrels argentines a la casa Orlandai

El passat mes de Novembre, el cicle “Poètics” del cafè Orlandai va reunir una trentena de persones per a gaudir de la “Tertúlia con Buenos Aires” . L’escriptora argentina Silvia García va aprofitar la seva visita a Barcelona per a compartir alguns dels seus contes amb els assistents al cafè de la casa Orlandai. Un públic que es va entregar des del primer moment, tot i que l’acte no estava dins de la programació del cicle.

Ricardo de la Rosa va ser l’encarregat de llegir el preàmbul escrit pel director de l’Institut Cervantes de Roma, Sergi Rodríguez, qui finalment no va poder acudir a la trobada. Acte seguit, Martínez va obrir el seu repertori amb un total de 9 contes poètics que no van defraudar, ni molt menys.

“Va donar un sentit especial a la lectura dels seus contes i va definir perfectament la sala d'estar en la què ens va situar. Va desgranar les obres  amb la naturalitat de qui explica la seva vida sobre un àlbum de fotos familiar”, ens explicava, referint-se  a l’autora argentina, en José Manuel de la Rosa, un dels diversos col·laboradors de l’acte i també de gran part de les activitats que es duen a terme a la casa Orlandai.

 

La vetllada va tenir un caràcter familiar, no només per ser un acte realitzat en petit comitè i amb bastant caliu, sinó pel fet de que una de les principals promotores va ser la filla de la mateixa escriptora, la soprano Mercedes Gancedo,  recent arribada a Barcelona fa tot just poc més d’un any.  La cantant fins i tot va obsequiar als assistents amb un parell de regals en forma de cançó, aportant així una nota musical que va enlluernar a tothom.

  

“Ens va alegrar, ens va divertir, ens va crear alguna angoixa ... ens va deixar amb ganes de més”, reconeix el mateix De la Rosa. I es que, com ja comentava en algun article anterior, el caràcter col·lectiu d’entitats com aquesta casa, crea un vincle i una estima que fomenta l’impuls d’activitats culturals molt enriquidores, que la gent de dins (i també de fora) agraeix amb il·lusió.

  

Segona edició del DNIT

L'espai Caixa-fòrum va reprendre la seva activitat nocturna el passat Divendres 30 d'octubre. Els germans dissenyadors Brosmind, molt divertits i innovadors, van exercir de mestres de cerimònies. L'activitat del Laser graffiti tampoc va faltar a la cita, tot i que amb noves cares. L'esdeveniment va concloure amb el recital poètic "textures", una gran alternativa als recitals poètics de tota la vida.

Els germans Juan i Alejandro Mingarro van apropar-nos la seva trajectòria en el món del disseny en una xerrada que va igualar o fins i tot superar l'assistència del mes passat amb Àlex Trochut. Amb moltíssimes dosis d'humor, aquest dissenyadors d'Osca es van ficar el públic a la butxaca. El material "nostàlgic" va fer acte de presència, amb petits muntatges de quan eren nens, o fins i tot una conferència via "Facetime" amb la mare dels joves artistes.

Brosmind studios, fundada l'any 2006, ha esdevingut un dels puntals en el disseny espanyol gràcies a la constant innovació en els seus projectes i un estil tant rocambolesc com divertit. La seva cartilla de clients inclou empreses de renom com Nike Running, Work Style Magazine, Microsoft, Land Rover, Time Out Magazine, Renfe, Volkswagen, entre altres.

Les projeccions làser a la paret van començar cap a les 21 hores, un cop acabada la presentació de Brosmind, però aquest cop amb nous intèrprets. El punter làser en mans de Wete, un dissenyador local que tot just acaba de donar el salt a l'auto-representació. Les mans de Dj Egyptian Maracas sobre la taula de so van ajudar a pal·liar el fred que feia al pati exterior.

El recital alternatiu "Textures" va ser l'encarregat de concloure el darrer divendres d'octubre. Un piano, una taula d'edició de so, petits instruments per a la percussió, tres portàtils, cinc pantalles distribuïdes per l'escenari, i al mig, un micròfon i un tamboret. La veu de l'autora Mireia Calafell lliscava sobre les textures creades a partir dels sons i la música, de la imatge i el vídeo. Miguel Marín s'encarregava de l'apartat sonor, mentre que Elka Mocker i Sebastià Puiggrós supervisaven l'apartat visual.

Els poemes recitats en aquesta sinergia lírica van tocar temes tant presents en les nostres vides com l'amor, la rutina, el desengany o la indignació. De ben segur que els assistents van agrair aquesta forma tant relaxada i a la vegada complexa de tancar la setmana laboral.

Les muntanyes secretes de Xina.

El periodisme de viatges ens apropa un cop més als racons més inhòspits. 

La geografia xinesa encara té muntanyes ocultes a ulls d’occident. L’Everest sembla ser el focus d’atenció, mentre que els altres cims orientals queden renegats a un segon pla. El llibre-documental  “Más allá del Everest”, de Ricard Tomàs i Eduardo Martínez de Pisón, va apropar part d’aquesta realitat desconeguda als que van assistir a l’aula magna de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB el passat dilluns 12 de Novembre

La cultura, la religió, els habitants o fins i tot els paisatges de grans cims com el Minya Konka o l’Amne Mache són factors totalment desconeguts per a la gran majoria de la població, no només estrangera, sinó també xinesa. Racons com aquests s’han de donar a conèixer, obrir als ulls del món. Ricard Tomàs, empresari i aventurer resident a la Xina, va defensar el periodisme de viatges com a eina de difusió d’indrets que guarden tanta bellesa. Juntament amb el seu company Eduardo Martínez de Pisón, professor de diverses Universitats Espanyoles, van explicar el procés de creació d’un llibre basat en l’afany de descobrir coses noves. 

La idea de crear aquest llibre va suposar noves experiències i coneixements a partir d’uns objectius marcats. Objectius que anaven guanyant consistència a mesura que avançava el viatge. “Els Goloks i els Khampas (habitants de la zona) veuen les muntanyes com els trons dels Deus. Imagineu la transcendència i el caràcter religiós que roman en aquests cims...” explicaven els conferenciants. El documental va traslladar el públic a poblats i temples enmig de la natura en estat pur. Un contrast entre glaciars i valls fluvials que guarnia la impregnació de la religió Budista.

“Descobrir llocs nous pot ser el vostre futur, sobretot ara que sembla no haver-hi cabuda en aquesta societat...” va remarcar el senyor Tomàs. Tot i aquest missatge emprenedor per a fomentar la innovació, va reconèixer que es necessita un llarg camí de preparació per a projectes com aquest, i que les subvencions cada cop són menys i de menor quantitat. Tot i així, el consell principal es veia reflectit en l’obra d’aquest grup d’aventurers: la feina ben feta no té barreres. 

Casa Orlandai, una casa de tots.

Aprofitant la tercera edició del festival arquitectònic "48h open house BCN", vull apropar-vos una mica més a la que serà la meva casa, si més no a nivell cultural, durant un temps. La casa Orlandai és un centre sòcio-cultural ubicat al cantó del carrer major de Sarrià. Punt de trobada per a molts Sarrianencs, aquesta entitat s'ha anat convertint en el petit tresor popular del barri, ja que moltes de les activitats són organitzades i dutes a terme pels mateixos veïns.

Aquesta casa va ser reformada a finals del S. XIX per Rafael Bustabino, precursor de la volta Catalana. Es van introduir nous element arquitectònics com ara el sòl hidràulic i es va fer una ampliació de la façana, on actualment hi ha el bar a la planta baixa, un dels punts neuràlgics de tertúlia. Els vitralls i alguns elements aquitectònics com la volta es poden reconèixer tant al bar com en les enfilades escales de servei. 

 

 

 Però l'amor per aquesta casa va anar en augment a partir de mitjans del segle passat. Concretament, des de l'any 1956 fins al 2003, la casa va ser una escola on centenars de nens van passar hores i hores. Encara ara alguns ex-alumnes s'apropen a fer un cop d'ull per a recordar part de la seva infància. 

L'any 2003 l'escola Orlandai va tancar, i la casa va quedar buida. Era una llàstima que un edifici com aquell no mostrés una mica més de vida. No va ser fins que Marcel Oliveras (fill de l'economista Arcadi Oliveras) va decidir impulsar la re-obertura de la casa. L'objectiu es veia complert l'any 2007 amb el naixement de la Casa Orlandai. Per desgràcia, només 4 anys després, en Marcel moria víctima d'un càncer.

Totes les cases tenen les seves històries i batalles. El que caracteritza la casa Orlandai és el seu caràcter col·lectiu, la germanor. Com em deia un dels membres més actius de la casa, l'arquitecte ambiental Pablo Soriano, "cada barri és un món tangible i a la vegada intangible,-afirmava- i a partir d'entitats com la casa Orlandai s'ha d'intentar crear un intercanvi amb la gent, una connexió".

Intentaré aportar el meu granet de sorra a partir d'aquest bloc.

Arrenca DNIT

DNIT, el nou programa impulsat per l’Obra Social “la Caixa”, va obrir cartell ahir dia 26 d’octubre al Caixafòrum de Barcelona, coincidint amb el darrer divendres d’Octubre.

Aquesta iniciativa que oferta les últimes tendències artístiques i musicals, es celebrarà el darrer divendres de cada mes fins al 28 de Desembre.

Assistència considerable a la xerrada de Trochut.

La conferència “El mapa, el globus, la globalització” va donar el tret de sortida a les 19 h amb el geògraf Franco Farinelli. Simultàniament, l’il·lustrador i professor Òscar Sarramia convidava a tothom qui es deixes caure per l’exposició “T’inspira Piranesi?” a agafar el pinzell i traçar el seu estil propi.

El vestíbul es va emplenar amb la presència d’Alex Trochut, un jove talentós que, amb només 30 anys, s’ha erigit com un dels dissenyadors espanyols amb més projecció internacional. A les 20h l’artista va iniciar una xerrada on comentava el seu recorregut amb anècdotes variades, i va concloure amb una roda de preguntes que bastants estudiants entre el públic van gaudir i agrair. 

Inocuo va sorprendre amb laser-graffiti.

Just a la sortida del vestíbul, el graffiter local Inocuo gravava en les parets del pati anglès diverses obres d’art urbà en forma de laser-graffiti. Aquesta sinergia d’art urbà amb noves tecnologies, va animar al públic a dibuixar en les parets del pati, fent una mica més curta l’espera per al concert que s’iniciava a les 22h al vestíbul.

Finalment va arribar el torn per a Gold Panda, una de les principals figures internacionals que va oferir un concert vibrant i especial amb mescles d’influència Hip-Hop, House, Glich i Crank, Drum&Bass, música oriental i l’innovadora IDM (Intelligent Dance Music). La seva actuació va satisfer al públic, i va allargar el concert fins a gairebé tres quarts de dotze, tot i que el centre tenia previst tancar a les 23h

Gold panda en escena.

Una gran inauguració per aquest programa que fomenta la culturització dels joves. Iniciatives com aquestes ajuden a que la imatge del nostre col·lectiu generacional no s’atribueixi a els Ni-Nis, el vandalisme o l’incivisme. Vull destacar que, segons l’estudi ‘Joves i Cultura’ de la Secretaria de Joventut, la dinàmica dels últims anys mostra com els joves de 15 a 29 anys consumeixen més cultura que els adults.  Si ens culturitzem, tots hi guanyem.

.

Sarrià s'engalana.

Tot i la frescor i les pluges simptomàtiques que comuniquen que la tardor ja és ben a prop, a Sarrià s’ha creat caliu un any més per tal de celebrar una gran festa major, que va concloure el passat Diumenge 14 amb un bon Piromusical.

Diverses han estat les activitats que s’han dut a terme des del passat divendres 5 d’Octubre. El doctor Arcadi Oliveres va ser el pregoner d’una festa major per a tots els públics i  tots els gustos.

 
Les activitats més populars, com ara el correfoc, la trobada gegantera de Sarrià o les trobades sardanistes, van aportar el caràcter tradicional de les festes. Tot i així, events com ara “Engalana el teu balcó o aparador”, iniciativa de la Casa Orlandai, van contribuir a que el barri adoptes un aspecte més festiu.  

 En l’apartat de gastronomia, podem destacar el concurs de paelles o la Botifarrada matutina al mercat, sense oblidar les curioses “olimpíades de pasta”, o els diversos sopars de germanor, concentrats majoritàriament en cap de setmana per assegurar una major assistència. Els més petits també van poder fer un tast amb algunes de les “Xocolatades” organitzades.

Els documentals no van fallar a la cita: “El problema”, del director català Jordi Ferrer, va ser l’encarregat d’obrir el cicle audiovisual de la festa major. L’altre documental va ser “Els oblidats dels oblidats”, també sota direcció catalana, de Carles Caparrós.  Tots dos documentals van apropar als espectadors als problemes i les confrontacions socials dels pobles del continent africà.

Diversos grups, com ara Traffic, Cabaret K-Barat o La vella Dixieland van ser els encarregats d’aportar el to musical a les nits de festa major. Tot i així, part de l’activitat nocturna no va funcionar com s’havia previst. A continuació adjunto una carta publicada al portal web de les festes, dirigida al regidor Puigdollers, on s’explica de forma més detallada els successos: http://festasarria.cat/carta-al-regidor-puigdollers/

Malgrat els incidents, la festa va concloure amb un sonor i bonic Piromusical. No va adquirir les dimensions del de la Mercé, però segur que no va  ser menys espectacular per aquella gent que, any rere any, viuen i organitzen amb ganes les festes al barri de Sarrià.